Capítol 6

Collada de Toses

L’Oolong estava cada cop més cansat. Se li notava en la seva respiració de porc d’atura, cada vegada més tallada pel sobreesforç que li suposava caminar per la carretera de la Collada de Toses, sota un sol que marxava, de tarda estiuenca sense clemència, amb pujades i baixades d’una carretera que unia la C-17 amb la comarca de la Cerdanya. Els monts del Cadí, esvelts i senyorials, dominaven l’escena amb els seus colors plens de verds i blaus. De tant en tant, algun cotxe que pujava per la Collada es parava i els preguntava si volien pujar, ja que no era gens segur caminar per aquella carretera angosta i antiga.

El jove Lluna, però, es negava a muntar-hi i, per culpa del seu aspecte, i el dels seus amics (la ionqui i el porc), els conductors no insistien. Altres cotxes els hi feien fotografies, fet que no agradava a la Bruna, qui responia ensenyant el dit mitjà, ben estès i brut de crack, de la seva mà dreta. “Crec que hauríem de fer un stop, tiu”, s’aturà la Bruna, caient sobre la cuneta. “Estic baldada. I necessito un tripi…”

“Sí, serà millor que parem. L’Oolong no para de queixar-se de que està cansadíssim”. Es van asseure a la poca herba, groguenca i podrida per l’asfalt de la carretera, de la cuneta, i van seguir mirant els pocs vehicles que seguien circulant per la carretera de la Collada. Es van adormir tots tres de seguida. I es va fer de nit, sense que ells se n’adonessin. Fins que un soroll esfereïdor, d’aquells semblants a una mena de tro constipat, els va despertar de pet: la lluna plena damunt dels seus caps, i per la carretera circulava a tot drap un comboi de quads, amb ombres que els cavalcaven en la negra nit del Cadí.

“Però què coi passa?!”, va saltar la Bruna, posant-se en peus d’un bot. En Quim es va alçar lentament, i va seguir la caravana de quads amb atenció, fins que tant les màquines roges com el soroll que desprenien van desaparèixer en la foscor banyada per la lluna plena.

“Hi ha lluna plena”, se li va ocórrer dir a en Quim. “Vinga, Bulma, Oolong, marxeu d’aquí! És perillós que us quedeu amb mi!” “Tiu, de què vas ara…?” “Quan surt la lluna plena em converteixo en un mico gegant!” La Bruna no va poder parar de riure en el que va romandre de nit.

Mentre el porc d’atura dormia, el noi musculós i embogit que tenia davant seu, en mig del Prepirineu, va fer una obra de teatre de l’absurd ben penosa. Mirant la lluna, amb els braços estirats cap al cel, i xisclant com una mena d’Homo Habilis, en Quim estava segur que s’havia convertit en un ozaru. “Joder, tiu, com m’agradaria tenir un iPhone per poder-te fer un vídeo ara mateix i penjar-lo al Youtube…” va aconseguir afirmar la Bruna, completament ennuegada per culpa de les seves pròpies riallades.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar