Capítol 2

Adéu, Riu

“Per si de cas, el millor que pots fer ara mateix, amor meu, és emportar-te aquesta targeta Visa, d’acord? Sempre que tinguis necessitat de menjar o beure, o dormir en un bon hostal, utilitza-la. No et passis, perquè ton pare i jo no sempre la recarregarem. Passa un bon estiu, d’acord, fill meu?”

La mare, una senyora grassoneta sempre vestida amb davantal i enamorada platònicament de l’expresident Pujol, li havia preparat a en Quim Lluna una motxilla en la que hi guardà alguna carmanyola per a passar el primer dia del que pensava seria un estiu a la catalana, una botella de Solans de Cabras, una petaca amb ratafia, un iPod amb música per a que el vigorèxic de Riu no s’avorrís massa, i el moneder on hi va deixar la targeta de crèdit que seria la única cosa que salvaria el seu estrambòtic fill durant les seves aventures per les catalanes terres. En Quim va fer un petó als seus pares.

“Buenu, noi, ens veiem a Barcelona l’Onze, eh!”, va dir-li el pare mentre li feia dos petons. “Pare, mare, us juro que serem lliures!” En Quim Lluna va començar a caminar. Va deixar enrere el mas, després la carretera que portava a la casa secularment familiar, i finalment va entrar al poble.

Riu era una vila de seixanta habitants, més o menys, amb una taberna que li feia de centre neuràlgic, en la que s’hi emborratxaven des del mossèn fins a la primera vídua del poble; també s’hi podia trobar a Riu una església romànica que feia de punt de trobada d’excursionistes, i una Casa de la Vila que havia deixat de tenir competències després de que haguessin mancomunat Riu amb el municipi més proper.

En Quim va passar pel costat de la taberna, suat per culpa de la calor que, com un mant invisible, cobria tot el país durant aquell estiu ferotge, i va haver de sentir com els seus veïns se’n reien d’ell. “Mi-te’l! Quin milhomes!” “El nen Lluna és més estrany que el seu padrí!” “Ja ho pots ben dir, quin tanoca!” En Quim tenia una energia tan gran dins seu que podia fer cas omís de les burles dels parroquians de la taberna, però aquella vegada no: començava un llarg viatge per a convèncer la nació de que s’havia d’independitzar anant a la manifestació de l’Onze i no permetria que un grup de trossos de quòniam sense feina se n’enfotessin.

Va parar davant seu, va desar la motxilla i, amb el seu bastó que creia que s’allargava però que en realitat es mantenia tal i com estava, va ballar pels caps dels homes que s’havien rigut d’ell, estabornint-los. “Així aprendreu a no tractar d’aquesta manera tan barroera un superguerrer. Teniu sort que no sóc en Vegeta”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *