Amb i de Revolta – iSTIU

Eren set, aquella nit de finals d’agost. Els mojitos regalimaven i deixaven tollets d’aigua sobre l’alumini de la taula de la plaça del poble. Quan la cambrera va travessar el carrer en la seva direcció, van demanar-ne dos més.

Li pesaven els aros daurats, se’ls notava erts, igual que el cotó d’aquell vestit negre, fet un nus a les cervicals. Brisa, calor, sorolls que s’acaben amb l’estació i aquells ulls blaus clavats en el seu somriure, aquella mirada que volia que cregués de nou. Però ella no creia, revoltada contra la normalitat d’aquella realitat impertèrrita i inamovible.

Por de tornar-te com qui ja ets, com qui admires i t’ha donat les ales per fer teu el món. Desig de distància de tu mateix a través del que més et defineix.
L’únic que pot sostenir-te quan t’enfonses és alhora el que més et sacseja.

Aquell estiu amb la Savana havia estat radiant. Sol, orxates i ball. L’estiu on tot s’havia enfosquit, havia tingut olor de platja tots els dies i aquella rutina salada li havia servit de brúixola: els matins amb filtre de nou començament, els migdies farcits d’interrogants i les tardes d’assossegament en mode estalvi.
I el cicle, sempre, tornava a començar.

Tocar fons i no enfonsar-te resulta més il·lusionant que gratificant. Agafar-te a tu mateix per continuar és més difícil que mai i més necessari que la resta.

I ara entenc perquè il naufragar m’è dolce in questo mare.

istiu

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar