Amb i de Revolta – iSTIU

Eren set, aquella nit de finals d’agost. Els mojitos regalimaven i deixaven tollets d’aigua sobre l’alumini de la taula de la plaça del poble. Quan la cambrera va travessar el carrer en la seva direcció, van demanar-ne dos més.

Li pesaven els aros daurats, se’ls notava erts, igual que el cotó d’aquell vestit negre, fet un nus a les cervicals. Brisa, calor, sorolls que s’acaben amb l’estació i aquells ulls blaus clavats en el seu somriure, aquella mirada que volia que cregués de nou. Però ella no creia, revoltada contra la normalitat d’aquella realitat impertèrrita i inamovible.

Por de tornar-te com qui ja ets, com qui admires i t’ha donat les ales per fer teu el món. Desig de distància de tu mateix a través del que més et defineix.
L’únic que pot sostenir-te quan t’enfonses és alhora el que més et sacseja.

Aquell estiu amb la Savana havia estat radiant. Sol, orxates i ball. L’estiu on tot s’havia enfosquit, havia tingut olor de platja tots els dies i aquella rutina salada li havia servit de brúixola: els matins amb filtre de nou començament, els migdies farcits d’interrogants i les tardes d’assossegament en mode estalvi.
I el cicle, sempre, tornava a començar.

Tocar fons i no enfonsar-te resulta més il·lusionant que gratificant. Agafar-te a tu mateix per continuar és més difícil que mai i més necessari que la resta.

I ara entenc perquè il naufragar m’è dolce in questo mare.

istiu

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar