Vigorèxic de riu

portada-vigorexic-3

Capítol 1Capítol 2Capítol 3Capítol 4Capítol 5Capítol 6

Una decisió gràcies a la ràdio

En un poble perdut de l’interior de Catalunya que poca gent coneix, anomenat pels seus habitants Riu, potser perquè en el passat hi passava una riera per allà a prop, hi vivia un home d’uns quaranta anys que s’havia passat els seus darrers lustres intentant convertir-se en un superguerrer. Quan era petit s’havia menjat tots els còmics de Bola de Drac i, quan va poder veure’ls per la Televisió de Catalunya, va seguir les aventures d’en Son Goku i els seus amics fins la mort del Drac d’Una Estrella, i la conversió del superguerrer Goku en Guardià del Drac. Bola de Drac, Bola de Drac Z, Bola de Drac GT, totes les pel·lícules, els cromos de Panini, els còmics llegits a la japonesa… Mai es perdia un Saló del Manga, en el que hi anava vestit de Cor Petit. Havia deixat els estudis després de Batxillerat i als 18 anys s’havia iniciat a les arts marcials: karate, taek wondo, judo, kung fu… I molt gimnàs.

No era un tipus lleig: cabell negre curt pentinat en punxa, pell blanca quasi pàl·lida, músculs d’acer i amb forma de globus, pantalons de xandall i sabatilles menorquines. Duia sempre un bastó que ell creia dogmàticament que s’allargava quan xisclava Allarga’t, bastó!, i un petit sac on hi tenia mongetes que pensava fossin màgiques. En Quim Lluna s’havia tornat boig.

Un matí, després d’haver-se despertat a les set, estava fent exercicis a l’hort del seu mas quan va escoltar que la ràdio del seu pare escopia la veu del locutor Basté: A Barcelona hi haurà una gran manifestació! Oh! Serà brutal, amb més de vuit-cents autocars que arribaran de tot el país! Ah! Serà una concentració històrica que demanarà la independència de la nostra nació!

Encuriosit, en Quim es va apropar al seu pare i va preguntar de què anava tot allò. “No te n’has adonat?”, va preguntar-li el vell. “Recoi! Nen, que Catalunya serà independent perquè ens manifestarem l’Onze de Setembre d’enguany!” En Quim havia crescut amb les fantasies d’en Goku i companyia per una banda, i amb les il·lusions d’una nova Catalunya, més pura i plena gràcies a una independència que mai arribava per l’altra, però que, de cop i volta, era a dues passes de casa seva.

“Oh!”, va exclamar el noi. “Hi he d’anar!” “Sí, home, hi aniràs, però després de l’estiu”, digué el pare. “No, pare! He d’avisar tots els nostres conciutadans de la gran notícia! Un superguerrer ha d’ajudar la gent de la Terra. Quan vam ser convertits en tsúfuls per culpa del malvat Baby, vam haver de marxar a un planeta amb atmosfera rosa per de seguida tornar a la nostra estimada Terra i…” Encara no havia acabat de parlar que el seu pare va pujar el volum de la ràdio per no haver-lo d’escoltar.

En Quim, enfadat, va intentar fer un kame hame ha que va quedar en no res i va tornar a fer les seves tècniques al jardí, mentre els seus progenitors se’l miraven des del porxo del mas preguntant a Déu nostre Senyor què hi havia dins el caparró del seu minyó. En Quim havia pres una decisió: agafaria el seu bastó i faria tota la volta al seu país per a esbraonar els compatriotes catalans a manifestar-se a la Ciutat Comtal el proper Onze de Setembre.

Adéu, Riu

“Per si de cas, el millor que pots fer ara mateix, amor meu, és emportar-te aquesta targeta Visa, d’acord? Sempre que tinguis necessitat de menjar o beure, o dormir en un bon hostal, utilitza-la. No et passis, perquè ton pare i jo no sempre la recarregarem. Passa un bon estiu, d’acord, fill meu?” La mare, una senyora grassoneta sempre vestida amb davantal i enamorada platònicament de l’expresident Pujol, li havia preparat a en Quim Lluna una motxilla en la que hi guardà alguna carmanyola per a passar el primer dia del que pensava seria un estiu a la catalana, una botella de Solans de Cabras, una petaca amb ratafia, un iPod amb música per a que el vigorèxic de Riu no s’avorrís massa, i el moneder on hi va deixar la targeta de crèdit que seria la única cosa que salvaria el seu estrambòtic fill durant les seves aventures per les catalanes terres. En Quim va fer un petó als seus pares.

“Buenu, noi, ens veiem a Barcelona l’Onze, eh!”, va dir-li el pare mentre li feia dos petons. “Pare, mare, us juro que serem lliures!” En Quim Lluna va començar a caminar. Va deixar enrere el mas, després la carretera que portava a la casa secularment familiar, i finalment va entrar al poble. Riu era una vila de seixanta habitants, més o menys, amb una taberna que li feia de centre neuràlgic, en la que s’hi emborratxaven des del mossèn fins a la primera vídua del poble; també s’hi podia trobar a Riu una església romànica que feia de punt de trobada d’excursionistes, i una Casa de la Vila que havia deixat de tenir competències després de que haguessin mancomunat Riu amb el municipi més proper.

En Quim va passar pel costat de la taberna, suat per culpa de la calor que, com un mant invisible, cobria tot el país durant aquell estiu ferotge, i va haver de sentir com els seus veïns se’n reien d’ell. “Mi-te’l! Quin milhomes!” “El nen Lluna és més estrany que el seu padrí!” “Ja ho pots ben dir, quin tanoca!” En Quim tenia una energia tan gran dins seu que podia fer cas omís de les burles dels parroquians de la taberna, però aquella vegada no: començava un llarg viatge per a convèncer la nació de que s’havia d’independitzar anant a la manifestació de l’Onze i no permetria que un grup de trossos de quòniam sense feina se n’enfotessin. Va parar davant seu, va desar la motxilla i, amb el seu bastó que creia que s’allargava però que en realitat es mantenia tal i com estava, va ballar pels caps dels homes que s’havien rigut d’ell, estabornint-los. “Així aprendreu a no tractar d’aquesta manera tan barroera un superguerrer. Teniu sort que no sóc en Vegeta”.

Oolong

“Però què coi se’t passa pel cap?!” Els crits de na Marieta, la mestressa de la taberna de Riu, lesbiana d’un sol pit per culpa d’un càncer, estava enfurismada. En Quim Lluna havia estomacat tots els seus parroquians, que prenien la fresca asseguts a la terrassa de la taberna. “I ara com se suposa que em pagaran? Ets un gamarús, Lluna!” En Quim no li feia ni cas. Va recollir la motxilla del terra i el seu bastó i va tornar a caminar cap a la sortida del poble. Na Marieta, mentrestant, seguia cridant-lo: “I on vas ara, eh?! Torna, malxinat! Lluna! Torna! Fès el favor, home, que em deixes tota sola a arreglar aquest desgabell!” En Quim seguia caminant.

Al tòrcer cap a la carretera que unia Riu amb el municipi més proper, va trobar-se el pastor Elies, que tornava amb els seus béns d’una ronda pels seus camps. El pastor Elies sempre l’havia tractat bé, a en Quim Lluna, i el vigorèxic de Riu li tenia molta estima a aquell pastor calb i centenari, quasi sense dents, amb un ull tapat per una ptosi com una cortina. El pastor Elies era un anacoreta, i oncle de na Marieta i cosí de segon grau del pare d’en Quim (a Riu eren tots descendents del mateix avantpassat), i era conegut a tota la comarca com al pastor més boig de tots pel fet de portar un porc com a gos d’atura. “Home, Quim, com estàs?”, va saludar el pastor Elies al jove Lluna.

“Bé, Elies. Marxo per dir-li a tota la nació que ha de ser lliure a partir del proper Onze”. “Ah, això està molt rebé, xiquet. Sí, senyor!” En aquell moment en Babe, el porc d’atura del pastor, va grunyir fortament. “Diu en Babe que vol marxar amb tu. Té la dèria idiota de veure món, aquest porc. S’ha fet gran i s’ha cansat d’anar-li darrera a les ovelles, pobre animal…” “No et preocupis, Elies, tractaré molt bé a l’Oolong!”

Bruna

Caminava per la vora de la carretera que unia Riu amb el municipi més proper, que ben podia ésser Olot o Ripoll, assegut sobre en Babe, a qui en Quim anomenava Oolong. Alts arbres de fulla perenne li feien ombra, les flors silvestres i els camps vorejaven la carretera. Algun tractor s’havia parat per a preguntar-li on anava, i en Quim responia que per tot el país, buscant patriotes compromesos amb la causa de l’Onze de Setembre. “No te n’oblidis d’anar-hi!”, els recordava. Normalment trobava com a resposta una negativa, ja que pràcticament tota la comarca aniria a la manifestació d’aquella Diada tan senyalada. Deixant enrere la comarca, va entrar en un polígon industrial de la capital de la comarca veïna.

No hi havia res de res i els budells l’escridassaven. La primera idea gastronòmica que se li va passar pel cap va ser menjar-se l’Oolong, però per si de cas no el va matar per por que tingués el poder de transformar-se en ganivet dins de la seva panxa i el tallés des de dins. De totes maneres, en Quim va sentir dins seu un punxó que li recordava que dins la motxilla guardava una carmanyola: la mare hi posà un parell d’ous durs amb arròs i ensiam. Estava envoltat per grans naus abandonades, ferralla i cares desgraciades per la droga que se’l miraven amb desconfiança.

“Hey, tío, ¿tienes un tripiño?” Una noia pràcticament sense dents se li havia acostat. Estava demacrada per una vida massa viscuda, tenia el cabell mal arreglat, ple de canes; vestia un vestit mal cosit amb trossos d’altra roba, i duia xancletes i unes ulleres de sol molt brutes que se li aguantaven gràcies a un cordill que li vorejava el cap. En Quim només va saber contestar-li amb la boca plena: “Has d’anar a la mani de l’Onze. La nació et necessita”. “Hòstia, però si ets d’aquí!”, va exclamar la noia, amb veu tremolosa per culpa de la droga.

“Eh, tiu, tens un tripi? Va, que segur que en dus… O, no sé…, o un Winstrol, que segur que en prens, sinó com s’entén aquest cos tan gros?” “Sóc un superguerrer de l’espai, jo!”, va escridassar-la en Quim, ofès. “La meva raça és així, som molt forts i tendim a no envellir mai.” “Ah… Buenu, ara em queda clar que ets un drogata, però que no vols compartir lo teu amb mi… Vaya primo… Per cert, i aquest porc?” “Es diu Oolong”. “Ah… Buenu, encantada… Em dic Bruna Fernàndez Ordóñez, per servir-te”, va dir solemnement la noia, amb una reverència circense. “Hola, jo em dic Quim. Quim Lluna. Vols venir amb nosaltres per tota la pàtria, Bulma?”

Ribes de Freser

Havien passat dues hores des de que van deixar enrere el polígon on la Bruna havia comprat, o agafat, o pres, l’elixir que li donava vida i li recarregava l’ànima, i la noia començava a tenir gana i a mirar-se el porc d’atura amb ulls libidinosos, morta de gana. La boca se li omplia de bava mentre el porquet anomenat Oolong pel seu nou amo es queixava de que li feien mal les potes perquè havia caminat massa. En Quim, mentrestant, no volia parar de caminar, a la vora de les carreteres, creuant els camps, aixoplugant-se de la forta calorada de l’estiu català sota les ombres seculars dels frondosos boscos del Cadí.

“Escolta, tiu”, saltà la Bruna, parant-se en sec. “A veure, què hem de fotre, eh?! Estic morta de gana i tu, aquí, tens un porc que bé ens el podríem cruspir per a calmar l’estomac, no?” “L’Oolong”, s’sestranyà el jove Lluna, sense mirar enrere, sense mirar la Bruna, caminant. “L’Oolong és el nostre col·lega, Bulma. És un animal transformador! És un porc màgic, i diu que no vol que no se’l mengi ningú… encara”. “Però si no parla, collons! És un animal que no parla! Estàs com una puta regadora, tiu!” “Bulma, tranquil·la, hem de seguir buscant compatriotes compromesos amb Catalunya per a marxar pels carrers de Barcelona per la causa que…” “Però què dius?! Tinc gana! Què se’m va passar pel cap quan vaig decidir seguir aquest friki que es creu ser un dibuix animat?!”

La Bruna, constatant que en Quim seguia el seu camí, sense fer-li cas, va entendre que quan tens un humà delirant al teu costat has de seguir-lo allà on fagi falta ja que, al cap i a la fi, ella també tenia els seus deliris, sobretot després de prendre el crack que necessitava cada sis o set hores. Envoltada d’una natura frondosa en la que només es podien veure alts arbres i més muntanyes, i flors silvestres de diferent color, la Bruna va anar recollint els pocs gerds i pomes i peres que va anar trobant per la passejada.

En Quim parlava amb el porc, com si el suí li contestés a tot el que li deia. Li explicava tècniques de combat i que provenia d’una antiga raça espaial molt guerrera i primitiva i que quan era un nen havia perdut la cua que, quan sortia lluna plena, o quan sortia i la veia, el convertia en un mico gegantí. La Bruna començava a comprendre que el seu company de viatge era una mena de Quixot català del segle XXI, i que ella estava condemnada a fer-li de Sancho Panza… “Escolta, tiu, dius que no existeixen les boles de drac?” “No”. “N’estàs segur? Perquè potser, si existeixen, podríem utilitzar un radar de les boles, oi?” “Ja t’he dit que no existeixen, i si no existeixen, tampoc hi ha un radar que les trobi, Bulma”.

“Aha! Bulma, eh? Em dic BRUNA. B-R-U-N-A! Si dius que no existeixen les boles de drac, ni el seu radar, llavors jo no puc ser la Bulma, perquè hauria estat jo la que vaig inventar el radar de les boles màgiques!” En Quim va frenar el pas, va mirar-se-la amb deteniment i se li va apropar, pensant la Bruna que potser li pegaria amb alguna tècnica oriental ben estranya per haver-lo ofès. “Quan tenia divuit anys vaig voltar el món buscant les boles de drac. Tot el món. I quan vaig arribar a Tòkio vaig conèixer un sensei que em va explicar per què ara ja no hi ha boles a la Terra. En Goku, després de matar el Drac d’Una Estrella, va desaparèixer amb les boles, convertint-se en Guardià del Drac.

És ben senzill, Bulma: no existeixen ara perquè ja no poden existir, gràcies a en Goku”. Va mirar els ulls de la noia, com dues basses de mel, per a seguir el seu camí. La Bruna, que finalment havia decidit seguir-li sempre el joc al seu company de peripècies futures, va fer-li una darrera pregunta: “I qui era aquest sensei que dius que et va dir que ja no existeixen?”

“Es diu Akira Toriyama”.

Collada de Tosses

L’Oolong estava cada cop més cansat. Se li notava en la seva respiració de porc d’atura, cada vegada més tallada pel sobreesforç que li suposava caminar per la carretera de la Collada de Tosses, sota un sol que marxava, de tarda estiuenca sense clemència, amb pujades i baixades d’una carretera que unia la C-17 amb la comarca de la Cerdanya. Els monts del Cadí, esvelts i senyorials, dominaven l’escena amb els seus colors plens de verds i blaus. De tant en tant, algun cotxe que pujava per la Collada es parava i els preguntava si volien pujar, ja que no era gens segur caminar per aquella carretera angosta i antiga.

El jove Lluna, però, es negava a muntar-hi i, per culpa del seu aspecte, i el dels seus amics (la ionqui i el porc), els conductors no insistien. Altres cotxes els hi feien fotografies, fet que no agradava a la Bruna, qui responia ensenyant el dit mitjà, ben estès i brut de crack, de la seva mà dreta. “Crec que hauríem de fer un stop, tiu”, s’aturà la Bruna, caient sobre la cuneta. “Estic baldada. I necessito un tripi…”

“Sí, serà millor que parem. L’Oolong no para de queixar-se de que està cansadíssim”. Es van asseure a la poca herba, groguenca i podrida per l’asfalt de la carretera, de la cuneta, i van seguir mirant els pocs vehicles que seguien circulant per la carretera de la Collada. Es van adormir tots tres de seguida. I es va fer de nit, sense que ells se n’adonessin. Fins que un soroll esfereïdor, d’aquells semblants a una mena de tro constipat, els va despertar de pet: la lluna plena damunt dels seus caps, i per la carretera circulava a tot drap un comboi de quads, amb ombres que els cavalcaven en la negra nit del Cadí.

“Però què coi passa?!”, va saltar la Bruna, posant-se en peus d’un bot. En Quim es va alçar lentament, i va seguir la caravana de quads amb atenció, fins que tant les màquines roges com el soroll que desprenien van desaparèixer en la foscor banyada per la lluna plena.

“Hi ha lluna plena”, se li va ocórrer dir a en Quim. “Vinga, Bulma, Oolong, marxeu d’aquí! És perillós que us quedeu amb mi!” “Tiu, de què vas ara…?” “Quan surt la lluna plena em converteixo en un mico gegant!” La Bruna no va poder parar de riure en el que va romandre de nit.

Mentre el porc d’atura dormia, el noi musculós i embogit que tenia davant seu, en mig del Prepirineu, va fer una obra de teatre de l’absurd ben penosa. Mirant la lluna, amb els braços estirats cap al cel, i xisclant com una mena d’Homo Habilis, en Quim estava segur que s’havia convertit en un ozaru. “Joder, tiu, com m’agradaria tenir un iPhone per poder-te fer un vídeo ara mateix i penjar-lo al Youtube…” va aconseguir afirmar la Bruna, completament ennuegada per culpa de les seves pròpies riallades.